Jornades d’Estudis Comarcals 2020

Títol: Quan el Pirineu Oriental era un eix estratègic: Talló i la Cerdanya a l’Antiguitat Tardana

Autor: Oriol Olesti

Títol: El Trencalòs (Gypaetus barbatus) a la Cerdanya, Catalunya i Andorra

Autor: Àngel Bonada, Grup d’Estudi i Protecció del Trencalòs a Catalunya

Títol: Els comtes de Cerdanya del casal de Barcelona: un apanage reial carregat de conseqüències (segles XII-XIII)

Autor: Carles Gascón

Abstract: La incorporació del comtat de Cerdanya als dominis dels comtes de Barcelona l’any 1118 va comportar notables dificultats de gestió sobre uns territoris allunyats del centre de poder dels nous sobirans, en un context caracteritzat per uns mecanismes administratius i de govern rudimentaris. La manca d’una integració real dels nous dominis i la necessitat de dotar els fills no primogènits de la dinastia comtal, propicià la implantació d’una branca menor de la dinastia barcelonina com a nous comtes de Cerdanya a partir de 1162. Estretament fiscalitzats per la branca principal de la família, els nous comtes de Cerdanya no gaudiren de gaire autonomia de govern, si bé a partir de 1185 esdevingueren també comtes de Rosselló. En qualsevol cas, la vigorosa personalitat del darrer d’ells, el comte Nunó Sanç (1212-1241), generà unes dinàmiques carregades de conseqüències a llarg termini en l’evolució política de la Cerdanya i el Rosselló.

Títol: El llibre dels fogatges de Cerdanya (1365 – 1374): fiscalitat de guerra a la Terra de Cerdanya i l’Urgellet

Autor: Gerard Cunill i Costa

Abstract: El llibre dels fogatges de Cerdanya es crea l’any 1365 com a conseqüència de les corts de Tortosa. S’acorda un fogatge general a tot Catalunya, i el donatiu més gran del segle XIV, degut a la situació precària de la Corona, per la guerra contra Castella. La gestió d’un donatiu tant gran, anirà delegada a la Diputació del General, qui a la vegada, delegarà als anomenats comissaris (un per cada vegueria) les potestats per poder recaptar el donatiu en la seva jurisdicció. Realitzaven una funció financera, entre les comunitats locals, i la Diputació, qui finalment pagava les soldades dels mercenaris.

El comissari de Cerdanya tenia jurisdicció a la Cerdanya, el Baridà, la Vall de Ribes, i el Vescomtat de Castellbò. Per la potestat conferida per les corts al comissari, per poder estendre àpoques, ell va crear el llibre dels fogatges, que recull cada un dels pagaments, durant gairebé 10 anys, assistit per la institució notarial puigcerdanesa. Aquest llibre ens plasma la gestió del comissari i del notari, i també, ens mostra un mapa polític d’aquests indrets, durant el tercer quart del segle XIV.

Títol: Pere d’Aragall, el “Bord d’Aragall”, batlle de Bellver i sotsveguer de Baridà (1367-1385)

Autor: Enric Xargay i Vallès

Abstract: Pere d’Aragall, anomenat el Bord d’Aragall, era escuder de la cambra de Pere el Cerimoniós. Realitzà, al servei del rei, nombrosos viatges a l’estranger i, amb el temps, es convertí en enllaç habitual del rei amb el comte de Foix. A partir de 1367 i fins a la seva mort, l’any 1385, exercí l’ofici de batlle de Bellver i sotsveguer del Baridà, càrrec que simultanejà amb les missatgeries reials.

S’ha conservat la declaració de l’Aragall en el procés promogut l’any 1383 pel procurador reial per determinar els límits del terme de Montellà. Se sospitava que el Capítol d’Urgell, senyor d’aquest terme, usurpava propietats del rei. La declaració permet una aproximació al personatge que no és possible a través de la documentació notarial o cancelleresca.

El Bord d’Aragall era senyor de Cortàs i també va actuar com a senyor de Lles i Travesseres en casar-se amb Sibil·la de So, viuda de l’antic senyor, Jaume Cadell, executat l’any 1369 a Puigcerdà. El Bord d’Aragall era oncle de Blanca d’Aragall senyora del Quer i Ansovell, que havia viscut també, com Sibil·la de So, l’execució del primer marit, quinze anys abans. Blanca es tornà a casar l’any 1358 amb Bernat de So, vescomte d’Èvol.

Títol: La lluita pels cereals al comtat de Cerdanya en temps del rei Pere el Cerimoniós i les seves conseqüències posteriors

Autor: Miquel Sitjar i Serra

Abstract: Els cereals han estat una part important de l’agricultura a la Cerdanya i, fins i tot, a títol més literari que real, n’ han configurat la identitat mítica en fer-se presumptament derivar el nom antic de Ceritania del de la deessa Ceres, la patrona romana de l’agricultura. Aquesta importància real o mítica dels cereals va fer que els cònsols de Puigcerdà en volguessin tenir el control, essent per això un dels continguts dels privilegis d’aquesta vila, negociats primer amb els reis de Mallorca, i després amb Pere el Cerimoniós des de 1357 fins al final del seu regnat. Durant aquest anys, enmig de moviments de tropes, caresties i pestilències, es varen mantenir, no sense conflictes, aquests privilegis sobre el blat que es van consolidar i confirmar en regnats posteriors. A partir de documentació poc coneguda de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya (ACCE), es farà una cronologia dels fets per apuntar alguna conclusió sobre aquesta singularitat jurídica de Puigcerdà i Cerdanya.

Títol: La immigració francesa a la Cerdanya durant els segles XVI i XVII

Autor: Alexandra Capdevila i Muntadas

Abstract: Tot i que l’estudi de la immigració francesa ha esdevingut un tema clàssic dins la historiografia catalana, la Cerdanya no disposa d’estudis sobre aquesta temàtica, més enllà de les aportacions de Joan Peytaví per a la Cerdanya francesa. Aquest buit bibliogràfic s’explica segurament per la manca de llibres de matrimonis conservats durant els segles XVI i XVII. Tanmateix, tot i que aquesta font documental ha estat la més utilitzada, existeixen altres tipologies documentals, com els capítols matrimonials, que permeten aproximar-se a l’anàlisi d’aquest flux migratori.

Si es té present que Puigcerdà es va erigir en una de les rutes de pas de molts dels immigrants francesos arribats a terres catalanes interessa escatir fins a quin punt aquesta comarca va acollir un contingent important de francesos.

En aquest cas, la proposta de comunicació que es planteja per aquestes jornades té per objectiu aproximar-se a l’estudi d’aquesta onada migratòria dels segles XVI i XVII a la Cerdanya a partir del buidatge dels capítols matrimonials dels segles XVI i XVII a les notaries de Bellver i Montellà i Puigcerdà. El seu estudi ha de permetre conèixer la proporció d’immigrants francesos establerts en aquest territori, com va evolucionar aquest degoteig poblacional al llarg de les centúries, quins efectes va tenir el Tractat dels Pirineus del 1659 en el desenvolupament d’aquests desplaçaments humans i, finalment, d’on provenien.

Títol: 1568, hugonots a l’Arièja

Autor: Lluís Obiols i Perearnau

Abstract: L’aparició i difusió del protestantisme durant el segle XVI va provocar un dels grans conflictes bèl·lics europeus d’aquella època: les guerres de religió. En un indret fronterer com la Cerdanya, on entraven en contacte les terres que depenien de la monarquia catòlica hispànica i el regne de França, aquest conflicte va tenir unes notables repercussions, amb constants ràtzies i incursions entre els protestants que s’expandien al nord del Pirineu i els habitants catòlics del sud.

En un moment d’auge de les hostilitats, el 1567 i 1568, es va planejar una expedició per foragitar els protestants de l’Arièja, en la qual s’unirien els catòlics d’aquesta mateixa vall juntament amb tropes dels seus territoris propers, com la Cerdanya. La proposta dels catòlics ariegesos, que van oferir la possessió del castell de Merens als seus auxiliadors del sud en contraprestació, va provocar una situació inèdita. El que pels veïns del nord i del sud del Pimorent era només un gest de col·laboració i bon veïnatge, va esdevenir, segons els nous criteris imposats per les polítiques centralitzadores dels grans estats, un conflicte de política internacional que va arribar al més alt nivell institucional.

Títol: El pas de Josep de Calassanç per la Cerdanya

Autor: Aniol Noguera

Abstract: Devem a Josep Calassanç la creació de la primera xarxa d’escoles d’ensenyament primari i gratuït, l’Escola Pia, que s’estengué durant el segle XVII i XVIII arreu d’Europa i que va esdevenir model per a l’escola de servei públic.

La biografia de Josep Calassanç (1557-1648) transcorre en terres del bisbat d’Urgell, al servei del Capítol i del Bisbe, fins el 1592, quan anà a Roma. Una antiga tradició oral afirma que estigué a Puigcerdà i a Enveig. Però, quan i per quin motiu tingué lloc aquesta estada?

Els historiadors escolapis del segle xx van obrir diverses vies de recerca, les quals hem revisat i hem pogut ampliar el coneixement sobre aquesta tradició i la seva veracitat.

Títol: La partició de la Catalunya (1658-1660)

Autor: Michel Bougain i Annie Bougain

Abstract: El Tractat dels Pirineus (7 de novembre 1659) és el resultat de negociacions principiades al 1658, que varen atribuir successivament a França el Rosselló, el Conflent, el Capcir i la part de Cerdanya situada eventualment al vessant francès.

Caldrà tres sèries de conferències tumultuoses per arribar a la partició actual de la Cerdanya, que França va reivendicar finalment en totalitat, i a la creació de l’enclavament de Llívia en canvi de la vall de Querol.

Aquest procés complex va posar en perill la pau entre els dos paisos i més enllà en Europa, Espanya negant el casament de la seva Infanta amb Louis XIV, ara que sense casament el Tractat hauria vingut a ser caduc.

Aquest estudi va ser possible gràcies al Arxiu de la Corona de Castilla (AGS) conservat a Simancas, molt de temps inaccesible i, que no va ser estudiat especificament sobre aquesta període de 1658/1660.

Títol: L’entrada a la Cerdanya del Bisbe Justí Guitart l’any 1920

Autor: Daniel Fité i Erill

Abstract: El juliol de 1920 va fer la seva entrada solemne a la Diòcesi d’Urgell el bisbe Justí Guitart Vilardebó. Aquesta, es va produir per Cerdanya, arribant primer a Ribes de Fresser en tren i després dirigint-se a la vila de Puigcerdà en automòbil. La capital cerdana s’engalanà per a rebre el nou prelat durant els dos dies de la seva estada. El relat d’aquests esdeveniments, enguany centenaris, vol servir també per parlar de com s’organitzava el teixit parroquial de la Cerdanya i el paper que jugava l’Església i la religiositat dels habitants de la comarca durant el període de 1910 a 1930. Una comarca llavors plena d’una religiositat fecunda, viva i rica espiritualment. També en patrimoni religiós, moble i immoble, que sofriria de forma tràgica i colpidora, el saqueig i la destrucció, durant l’onada de terror revolucionari i sacríleg contra l’Església i els seus ministres desenrotllada a partir de l’any 1936. Els arxius parroquials i notarials no van escapar d’aquesta barbàrie, fent que avui sigui difícil documentar molts aspectes de la vida quotidiana dels segles XIX i XX, havent de recórrer a fonts externes o de tipologia diversa. Aquesta comunicació vol ser una petita aportació a la vida religiosa a la Cerdanya al primer terç del segle XX, un petit mirall, a un passat tan proper i alhora tan llunyà, al caliu d’un esdeveniment social com fou l’arribada del nou prelat urgel·lità ara fa cent anys.

Títol: Certificacions mèdiques recomanant les aigües de la Cerdanya francesa

Autor: Ferran Sabaté i Casellas ; Elisenda Sabaté i Pérez

Abstract: Les propietats medicinals d’algunes fonts d’aigua de la Cerdanya, son conegudes des de l’Antiguitat. Han estat utilitzades per via interna (aigua de beguda) o per via externa (banys termals). Segons la seva composició química o la seva temperatura a la sortida, s’han recomanat per al tractament o la prevenció de diferents tipus de malalties o carències minerals.
A l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, és conserven certificacions mèdiques o de caràcter sanitari, de l’any 1835, recomanant prendre les aigües de l’Alta Cerdanya. A traves d’aquests documents podem conèixer els noms dels metges prescriptors, el lloc d’exercici, el nom dels malalts, la seva ocupació, el seu lloc de residencia i el tipus de malaltia per al qual li és prescrita l’Hidroteràpia.

Títol: Arqueologia i història de la Línia P. Les estructures defensives del Pla d’Anyella (Toses i Alp) i la fortificació dels Pirineus entre 1940 a 1957

Autors: Eulàlia Díaz, Laia Gallego, Alba Peña-Muñoz, Jordi Ramos i Queralt Solé

Abstract: Al llarg dels segles les muntanyes dels Pirineus han estat lloc de pas i de refugi però també esdevenen una frontera natural que separa la península Ibèrica de la resta de l’Europa continental. Aquesta frontera geo-política seria potenciada pel règim franquista mitjançant la construcció d’una línia defensiva que recorreria els Pirineus des del Mediterrani a l’Atlàntic, l’anomenada Línia P. Es tracta de la darrera obra de defensa construïda a la frontera Nord que se suma a moltes d’altres des del tractat dels Pirineus 1959.

Així doncs, la Línia P es va construir al llarg de la frontera pirenaica per defensar l’Espanya franquista d’una possible invasió al territori per part dels aliats entre els anys 1940 i 1957, en que es paralitzà definitivament la seva construcció. Sotmeses a secret oficial, les construccions van romandre discretes integrades en el paisatge muntanyós, fins que amants del Pirineu es comencen a preguntar per les estructures que es reparteixen al llarg de la Serralada.

Presentem la investigació realitzada al Pla d’Anyella en la que es van es va poder analitzar una part dels fortins que componien el Centre de Resistència 49 de la Línia de Defensa dels Pirineus, ubicat en aquest pla entre els municipis d’Alp i Toses a la Cerdanya.

L’estudi històrico-arqueològic d’aquestes infraestructures busca eixamplar les perspectives que han abordar aquesta temàtica. En aquesta investigació, doncs s’intenta aportar les eines i els coneixements de la perspectiva arqueològica. D’aquesta manera, busquem ampliar la documentació pel que fa als mètodes de construcció, els materials utilitzats, la integració en el paisatge, l’adaptació a l’orografia del terreny, la composició geològica, l’estudi de l’indret en què es van ubicar les infraestructures, etc. D’aquesta manera procurem contrastar les fonts escrites de les que disposem amb les dades que n’obtenim del registre arqueològic.

La Línia P s’integra en una tendència militar estesa en l’Europa d’entreguerres, la qual procura l’aprofitament de la geografia per a la fortificació del paisatge i és una mostra de continuïtat amb les línies defensives aixecades durant la mateixa guerra civil. A Catalunya, per exemple, podem constatar la construcció de la línia del Cinca, la de la costa i les cinc que s’intenten bastir al llarg del territori català . D’aquesta manera, la morfologia de la serralada pirenaica determina com s’organitza la defensa dels pirineus, i observem com els criteris en la seva construcció son sotmesos a les característiques del paisatge.

Així doncs, donada la orografia de la serralada pirenaica, la Cerdanya és considerada un punt altament estratègic com a principal via d’accés a Catalunya des del continent europeu juntament amb la del Pertús. Per aquest motiu l’exèrcit franquista projectà un gran nombre de fortificacions en aquesta zona, als que se’ls hauria donat alhora prioritat a l’hora de començar a construir la línia defensiva. Com a resultat de la priorització estratègica, al llarg del paisatge muntanyós de la Cerdanya s’hi estenen gran quantitat d’estructures defensives que queden integrades en els seus paisatges, en les que ens hem volgut centrar amb aquesta investigació.

Aquesta se centra en l’anàlisi d’una part dels fortins que componien el Centre de Resistència 49 de la Línia de Defensa dels Pirineus, ubicats al Pla d’Anyella (entre els municipis d’Alp i Toses) a la Cerdanya. Prenem com a punt de partida una casamata de canó antitanc situada a 1846 metres d’alçada caracteritzada per la gran visibilitat de la zona que ofereix ja que la seva ubicació i orientació permet una visió de diversos hectòmetres que controlen el camí de Toses, la Molina i Castellar de n’Hug.

A partir de la documentació i l’estudi dels elements de l’estructura intervinguda constatem que es tracta d’una construcció militar, la qual es troba integrada en un conjunt defensiu conegut com a Línia P, formant part d’un pla defensiu davant una possible invasió militar a través dels Pirineus.

Per altra banda, a través de l’anàlisi de les transformacions observables en l’estructura així com els vestigis que hi hem pogut documentar, procurem inferir una lectura de les seqüències d’ús que ha patit l’estructura. A partir d’aquest anàlisi, procurem discernir si, com sembla, mai van arribar a desenvolupar cap mena d’activitat militar, a més de contrastar la finalitat original de l’estructura amb les activitats que s’hi han desenvolupat, així com l’aprofitament dels elements presents en la casamata per a altres finalitats durant les diverses utilitzacions.

Per últim, procurem reflexionar entorn d’altres aspectes com ara l’impacte de la construcció massiva de fortificacions sobre el territori, ja que la creació de paisatges militaritzats que comporten molt més que la materialitat de les estructures. D’aquesta manera ens obrim a qüestions com el concepte de fronteres polítiques i socials així com les conseqüències de la presència militar de la regió i el domini de l’espai fronterer, com a imposició d’un control estricte sobre les vies de comunicació així com del desenvolupament de les activitats i la vida quotidiana de les persones d’aquesta zona.

Títol: Les colònies Iukaidí i els xalets de l’arquitecte Joep Maria Sostres, educació i arquitectura en un entorn rural

Autor: Pau Vinyes i Roig

Abstract: El present treball de recerca vol ser una aproximació a les colònies Iukaidí, fundada per les germanes Dolors i Montserrat Bonhora, en el marc de la renovació pedagògica en un context històric dominat pel nacional catolicisme de la dictadura franquista. Les colònies Iukaidí van néixer com expressen les germanes Bonhora en “el desig  de fer participar la mainada  de ciutat de la riquesa de la vida camperola d’una comarca tan assolellada, tan rica de color, tan atraient com la Cerdanya. Naturalment, dins d’un estil escolta i  durant l’època de les vacances escolars”. Els edificis on es realitzaven les colònies -els dos darrers del passeig Pere Elias de Bellver de Cardanya, camí de Talló- configuraven, conjuntament amb la resta de xalets del mateix passeig, un conjunt arquitectònic obra, aleshores, del jove arquitecte nascut a La Seu d’Urgell Josep Maria Sostres. Influenciat per l’arquitecte italià Giusseppe Tarragni, Sostres va construir a finals dels anys quaranta del segle passat, essent arquitecte municipal de Bellver de Cerdanya, el conjunt de xalets del passeig de Pere Elias. El treball conjugarà la modernitat de l’arquitectura de Sostres amb la moderna pedagogia en l’educació en el lleure que oferien les germanes Bonhora. Afegint-hi qui escriu aquestes ratlles fou alumne de les esmentades colònies Iukaidí, fet que es recolzarà amb les vivències personals viscudes al llarg dels anys 1969-1976.

El treball anirà acompanyat d’imatges inèdites i de plànols i comptarà amb l’aportació de la Teresa Bonhora i familiars de la Dolors Bonhora i dels arxius públics de Bellver de Cerdanya, de la Cerdanya, del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya així com del fons personal de l’autor de l’article. També comptarà amb bibliografia i hemeroteca sobre el tema.

Títol: La restauració de l’arquitectura i de les pintures murals de l’església de Sant Climent de Talltorta (Bolvir)

Autor: Montserrat Moli

Abstract: Des del 2008 l’església de Sant Climent projectada l’any 1667 , fou sotmesa pel Servei de Patrimoni de la Diputació de Girona a un rentat de cara i a una acurada restauració, que a la vegada permeté trobar restes d’antigües construccions, segurament d’alguna de les esglésies preexistents . El 2015 foren bellament restaurades les espléndides pintures barroques, volgudes pel culte Simeó de Guinda Apeztegui, bisbe de la Seu d’Urgell, que converteixen l’església en un rar i meravellós exemple de la poquíssima pintura  barroca que ha arribat fins a nosaltres. A la vegada l’ajuntament de Bolvir comprà a l’arxidiocesi de la Seu d’Urgell la  deliciosa rectòria, amb la idea de convertir-la en un museu de les peces barroques més preuades.

Ens proposem fer una proposta relativa als autors de les pintures, uns personatges cultes que treballaven en un gran taller monacal com a miniaturistes dels codexs que confeccionaven pel monestir i també per altres cenobis i que a Talltorta foren ajudats per artistes potser menys cultes però importantíssims per la historia de la Cerdanya.

Títol: El monument a l’exili espanyol a Enveig

Autor: Jean-Louis Blanchon i Martí Solé

Abstract: El nostre treball comença primer de tot amb la descripció del monument en record dels exiliats espanyols que van morir a l’”Hôpital provisoire de la gare de La Tour de Carol, comune d’Enveitg” durant els últims dies de l’exili republicà el gener / febrer de 1939.

El mausoleu és situat al cementiri de la localitat, a l’entrada de la població just a tocar la carretera nacional 20. El recinte acull les restes de cinquanta-quatre republicans morts tot just entrar en territori francès.

També hem consultat el registre d’Estat Civil de l’Ajuntament d’Enveig, i a partir de les dades obtingudes hem confeccionat un quadre resum on hi consten la data de defunció, els cognoms, el nom, la situació, l’origen i l’edat dels difunts.

Cal fer constar que, malauradament, d’algun d’ells no hem pogut recuperar gaires dades.

Complementem el treball tot recollint tres naixements succeïts aquells dies a l’”Infirmerie de la Garde Mobile de la Gare Internationale de La Tour de Carol, commune d’Enveitg”

Amb aquest treball, volem treure de l’oblit a aquestes persones.

Títol: Els Jocs Florals de la Cerdanya de 1908: pàtria, literatura i estiueig

Autor: Arnau Mayans

Abstract: El 15 d’agost de 1908 es van celebrar els primers Jocs Florals dels quals en tenim constància a la vila de Puigcerdà. El certamen presidit per l’aleshores ja exdiputat a Corts Francesc Albó i Martí comptava entre el jurat amb membres tan destacats de la intel·lectualitat puigcerdanenca com el farmacèutic Josep Maria Martí i Terrada i amb estiuejants tan fidelitzats com un Narcís Oller que, tot just feia un parell d’anys, havia publicat Pilar Prim. S’hi van presentar cent trenta-set composicions, una xifra gens negligible que indica la presència d’un gruix important de participants vinculats al fenomen i a les pràctiques de l’estiueig. La majoria de les peces rebudes —sobretot en format poètic— versaven sobre la preciositat del paisatge ceretà imaginat dins d’un territori nacional més ampli.

En aquesta comunicació volem aproximar-nos a l’estudi de la literatura jocfloralesca cerdana des d’una perspectiva teòrica que contempli el caràcter nacional i de classe d’aquesta  «institució de la ruralitat».

Títol: Premsa escrita i literatura a Cerdanya en el període d’entreguerres: temptativa d’interpretació

Autor: Tomàs Meinhardt

Abstract: La present comunicació pretén definir les característiques i repensar els singulars vincles establerts entre la literatura i la premsa ceretana en el període d’entreguerres del segle XX amb l’objectiu de poder reflexionar al voltant del paper que hi tingueren les comarques (en aquest cas la Cerdanya) en quant a l’aportació intel·lectual en clau literària i periodística en el conjunt de les terres catalanes i més enllà de la ja evident centralitat barcelonina. Des del comparatisme literari i la història intel·lectual, es transitarà per la premsa cerdana a partir de publicacions com Ceretània, El Pirineo o La Revue de Cerdagne per tal d’il·lustrar com, sense aquests periòdics i revistes —en plena tensió centre-perifèria— , no hagués sigut viable el desenvolupament del camp literari i intel·lectual català, tot reforçant i recordant una vegada més la idea de que la literatura catalana a principis de segle XX és una literatura de premsa i constituïda fonamentalment sota la seva empara.

Títol: L’ensenyament de la gramàtica al segle XVIII a Puigcerdà

Autor: Enric Sàrries

Abstract: A començament del segle XVIII l’Ajuntament de Puigcerdà feia la provisió de mestres de Gramàtica mitjançant un pregó públic, en què s’informava dels deures que tindria el candidat acceptat i els drets de què gaudiria.

Els aspirants s’havien de presentar i superar un examen, que estava rodejat d’una minuciosa litúrgia.

L’any 1728 l’Ajuntament va signar un contracte amb l’orde de l’Escola Pia.

Amb aquest pacte podem dir que es va crear una autèntica escola pública a Puigcerdà, però que de fet va servir per a nois procedents de tota la Cerdanya, d’un i altre costat de la frontera. Aquesta escola es va caracteritzar per una determinada organització de les aules, i dels horaris i activitats que es portaven a terme al llarg de la setmana.

Títol: Informe per a la perpètua memòria dels drets de la finca “Els emprius del Paborde”, a La Molina, instat pel seu propietari Manuel Bertrand Cortalé

Autor: Cristina Forns de Rivera

Abstract: El 22 de setembre de 1869, Manuel Bertrand Cortalé, adquirí a l’Estat una finca a La Molina que havia estat propietat de la Pabordia de Lillet i que, en ser desamortitzada, passà a mans de l’Estat.

Dins la finca, es localitzava una part amb arbrat i pastures anomenada “Els emprius del Paborde”, antigament coneguda com a “La muntanya del paborde”.

La pabordia des de antic tenia arrendats a favor de diverses persones, entre elles habitants a La Molina, certs drets com ara les pastures, el pas ramader per a ramats de llana i cavalls, aprofitament de les aigües i el molí, l’explotació de la casa-hostal entre d’altres.

Manuel Bertrand Cortalé, del qual indicarem la seva relació amb la Cerdanya i particularment amb Das, instà al Jutjat de Barcelona, el 1883, l’aprovació d’un expedient per a la perpètua memòria de aquests drets. Amb aquesta finalitat, es va recollir, el 1884, la declaració de vuit testimonis,  habitants  o amb relació amb la finca que varen declarar sobre aquests drets.

De l’expedient, a petició del nou propietari, es va redactar una escriptura notarial que adjuntà al memorial un plànol detallat de “Els emprius del Paborde”.

El memorial és de gran interès per al coneixement de les activitats que es feien a La Molina i els seus habitants arrendataris de la Pabordia; l’existència d’elements proto-industrials com ara el molí, ja desaparegut, al seu lloc es va aixecar la casa-hostal; i els camins i les pastures. El plànol conté una preuada informació sobre les llindes i la toponímia de la zona, a la que farem també esment.

Títol: Els camins públics del terme municipal de Puigcerdà

Autor: Carlos Guàrdia

Abstract: Des d’una perspectiva geogràfica, els camins públics són aquells que satisfan les necessitats de mobilitat de naturalesa social i econòmica inherents a la col·lectivitat. Aquests camins configuren una xarxa, que és complexa i diversa, tant des del punt de vista morfològic (camins aptes per a vehicles i camins no aptes per a vehicles) com funcional (veïnal, ús agrícola i forestal, mobilitat no motoritzada de lleure, etc.). L’objectiu d’aquesta comunicació és identificar els camins públics d’ús públic del terme municipal de Puigcerdà a partir de fonts documentals de diversa tipologia (administratives, cadastrals, cartogràfiques, literàries) i del reconeixement de camp.

Títol: Noves dades sobre les poblacions d’orquídies dels gèneres Ophrys i Epipactis a la Cerdanya

Autors: Enric Quílez, María Rosés, Gael Piguillem, Francesc Esteban

Abstract: Els darrers anys s’ha anat evidenciant que les orquídies dels gèneres Ophrys i Epipactis, especialment les primeres, eren molt més freqüents a la Cerdanya del que es pensava originàriament, tant pel que fa al nombre d’espècies, com de localitzacions.

Pel que fa al gènere Ophrys, s’ha descobert que el municipi d’Urús és especialment ric en aquestes espècies i se n’han descobert diverses citacions més, tant de noves espècies a la comarca com de localitzacions específiques.

També s’han localitzat noves localitzacions d’Ophrys al municipi de Ger, en una zona especialment rica en presència d’orquídies, algunes força rares a la comarca.

Pel que fa al gènere Epipactis, aquest s’ha demostrat més estès també del que es pensava, i s’han trobat noves localitzacions fins i tot a municipis com Isòvol o Puigcerdà, on no eren citats amb anterioritat, alguns en llocs certament visibles i transitats.

Això ens fa suposar que caldria una recerca més intensa i més primerenca pel territori cerdà, tant de noves espècies com de noves estacions, ja que possiblement són més corrents del que fa només uns anys ens pensàvem.

Títol: El carrascar de Bellver de Cerdanya (la Baixa Cerdanya)

Autors: Valentí González i Josep Nuet

Abstract: Els carrascars són boscos perennifolis de carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), un arbre germà de l’alzina (Quercus ilex ssp. ilex).

La carrasca és un arbre típic de les contrades mediterrànies continentals, mentre que l’alzina ho és de les contrades mediterrànies marítimes. La distribució a Catalunya dels dos arbres es complementa força: la carrasca es fa a l’interior i l’alzina, a la façana litoral —i també a la rodalia del Montsec—, però al sud del Llobregat la carrasca arriba al litoral.

La Baixa Cerdanya és un punt extrem en la distribució de la carrasca, i els carrascars que hi trobem són raríssims. El carrascar de Bellver de Cerdanya és un bosquet isolat i constitueix un bon exemple d’aquests carrascars pirinencs.

En aquesta ponència presentem els resultats obtinguts d’un estudi fitosociològic fet en aquest carrascar durant aquest any.

Títol: La meteorologia a finals del s. XIX i principis del s. XX a Puigcerdà

Autor: Trini Cadefau

Abstract: A l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya es conserven els registres de dades meteorològiques de finals del s. XIX i principis del s. XX molt complerts, la qual cosa permet fer una anàlisi objectiva del temps. Per altre part, en el mateix període, el setmanari comarcal (La Cerdaña o La Cerdanya de 1897 a 1906 i Ceretania de 1906 a 1936) recull el temps fet durant la setmana, ja sigui en petits apunts o publicant les dades meteorològiques. Concretament destacaríem el seguiment que va fer sobre el desbordament del riu Querol la nit del 28 al 29 de juny de 1902. Entre d’altres, s’analitza aquesta adversitat meteorològica.